Tu voldries ser el meu avi?

En Pol està a punt d’acabar sisè i la Catalina, la tutora que els ha acompanyat des de 5è, proposa a la classe un projecte que dona ales a la imaginació i a la creativitat dels infants. A en Pol n’hi sobra, de tot plegat. Però li falta alguna cosa per dur a terme la tasca: cal que un adult l’ajudi. La mare, ocupadíssima, no pot. L’avi, sovint recordat amb tristesa, va morir. I el pare, senzillament, no hi és ni hi ha estat mai. És per això que en Pol posa un anunci que respon al suggestiu títol del llibre. El càsting no surt com ell voldria, però després d’algun entrebanc contacta amb en Lluís, un avi que li escau al cent per cent, perquè duu un pegat a l’ull, com si fos pirata, i a més li agrada construir vaixells en miniatura. I tot això sense que la Tina, la mare, en sàpiga res. Una història ben narrada, que respon al desig d’il·lustrar el pas de la infància cap a l’adolescència, com Mariner de terra endins. Un encert que la veu narrativa alterni la tercera persona omniscient i el quadern de bitàcola del nen. Hi objectaria que la història conté elements que poden esdevenir tòpics: l’absència d’un progenitor, la falta de suport involuntària de l’altre, el bullying, la complicitat intergeneracional (sense que hi hagi vincles familiars), la transició vital… Malgrat tot, el ritme narratiu, la qualitat de la prosa i el complement de les il·lustracions contribueixen a crear un llibre que es llegeix prou bé, que potser no respon a moltes preguntes però que sí que ajuda a formular-ne d’altres.