Un estiu a Borneo.

Tot i que l’editorial presenta el llibre com una novel·la d’aven-tures potser seria preferible classificar-lo com una sincera i documentada crònica lleument novel·lada d’un viatge fet per l’autora a Borneo, on la seva germana —la doctora Rosa de la novel·la— treballa en una clínica d’orangutans. El relat és tan sincer com didàctic, massa ple d’explicacions donades per una corrua d’adults que ajuden o acompanyen el protagonista en les seves vacances. Això afeixuga un relat que té més de documental que d’aventura pròpiament dita, en part perquè no arribem a Borneo fins a la pàgina 75, i en part perquè així que es planteja un moment àlgid, com per exemple la topada amb un lladre aborigen, el clímax es dissol i resol amb només vuit línies, de manera que els coneixements que ens inculca l’autora són més conspicus que el seu ganxo narratiu.
La il·lustradora queda limitada a oferir uns culs de llàntia a l’inici de cada capítol.