Un Viatge Perillós

Entomar la lectura i la crítica d’una autora clàssica i guardonadíssima com Tove Jansson no és cosa fàcil. Pesen sobre la tasca el reconeixement global a l’autora finesa, l’estesa admiració pels Mumin i la pròpia simpatia cap a una artista libèrrima que va escriure una novel·la tan encisadora com El llibre de l’estiu.

Després d’aquesta prevenció, engeguem dient que Un Viatge Perillós (per què tantes majúscules?) desplega sens dubte tota la qualitat de Jansson, però també conté altres elements que li juguen a la contra.

Blackie l’ha publicat en la seva esplèndida col·lecció «Grans Àlbums», amb detalls daurats a llom i coberta, tapa dura i gran format. El títol i la il·lustració de coberta ja auguren una aventura trepidant, i l’interior no decep. A partir d’un inici en què la Susanna, la noia protagonista, està d’allò més avorrida al costat del seu gat dormilega, la situació es transforma radicalment. Gràcies a unes ulleres màgiques, tots dos es veuen immersos en un viatge per escenaris terrorífics. Al llarg del camí la Susanna ensopega amb diversos éssers fantàstics que l’acompanyen i que ja connecten amb el món dels Mumin. Aquest és, en últim terme, el destí d’aquest viatge tan perillós, una festiva vall plena de flors que els acull abans que emprenguin el camí de tornada. El trajecte està tot tenyit del caràcter absurd dels somnis, amb canvis d’escenari i sorpreses que només tenen lògica en l’entorn fabulós en què es produeixen.

Publicat originalment el 1977, aquest conte il·lustrat té la peculiaritat que es narra amb un text rimat, però sense la cotilla d’un nombre o una llargada de versos determinats. Si bé reconeixem que no devia ser un encàrrec fàcil per a la traductora, l’experimentada Elena Martí Segarra, el cert és que en molts fragments la lectura no és fluida; la cerca de la rima genera construccions forçades i alguns dels rodolins tenen un ressò escolar —en el pitjor dels sentits— malgrat la riquesa del lèxic. En el cantó positiu s’ha de destacar l’adaptació del llenguatge singular de les bessones, «Tic canflada… Doncs jo vull gafletes», que conserven l’humor que intuïm que devia tenir l’original.

Pel que fa a les imatges que acompanyen la narració, cada doble pàgina és una oportunitat per mostrar la imaginació desbordant de Jansson. Les aquarel·les ocupen tres quartes parts de la doble pàgina, de manera que el text queda relegat a la franja inferior. Sense posar en dubte l’expressivitat i la capacitat de crear atmosferes de l’autora, l’acabat mat i l’aire retro de les il·lustracions pot requerir una mediació extra per part de l’adult davant d’una mainada poc acostumada a aquest estil artístic.