Una acàcia entre quatre parets

He de reconèixer que Ricardo Alcántara sempre m’ha agradat més en les distàncies curtes, en els contes per a primers lectors –admiro històries com les de Gustavo y los miedos, les d’en Tomàs o en Barbamec, entre d’altres–, que no pas quan ha escrit narrativa per a joves, on deixa de banda la fantasia, la tendresa o l’humor per endinsar-se més en temes socials i convertir la seva veu en denúncia.

Alcántara ens presenta en Pere, un jove tímid que es desplaça a Barcelona per trobar-se amb una noia que ha conegut a les xarxes socials. Ella no es presenta i ell deambula per la gran ciutat sense rumb i sense res, perquè l’hi roben tot. Un home que coneix a comissaria l’acull a casa seva, un pis del Raval, i aquí comença la seva aventura iniciàtica. Ell, un noi de poble, descobreix de mica en mica un altre món on habiten personatges molt diferents dels que ell coneixia, la major part dels quals són víctimes de problemes que li quedaven lluny: els narcopisos, la droga, la violència, l’assetjament immobiliari, la pobresa, la solitud, la vellesa… Tot plegat passa directament i indirectament per davant del lector, com un catàleg. I en Pere, malgrat la duresa i l’obscuritat del nou món, se sent acollit, a gust i sobretot escoltat per aquesta galeria de personatges, que formen un grup de resistència que s’allunya del món estancat i familiar que ha deixat enrere.

L’autor aconsegueix bastir una novel·la coral, una aventura enmig del naufragi que es viu en certs espais de la ciutat, i apropar-la al lector a través de la mirada i els sentiments d’en Pere i dels personatges que coneix, que se’ns emporten endavant, encara que es fa un pèl inversemblant tanta bonhomia i humanitat enmig del caos.