Una llegenda de Sant Jordi

Una nena i un nen fan junts, a la platja, un gran castell de sorra. Enjogassats, comencen a fabular:“Vet aquí que una vegada en una terra molt llunyana, a l’altra banda del mar, hi havia un país molt ric”.

Imagineu un nen i una nena clarament africans o millor magribins, com els que heu vist a l’Àfrica o millor al Magrib, o com els imagineu tòpicament, tant fa. Llavors, el país ric del conte que els nens imaginen des de la platja pot ser qualsevol dels fronterers europeus de la riba mediterrània.

A les imatges d’Una llegenda de Sant Jordi, però, la nena pèl-roja i el nen del conte no semblen africans ni magribins, ni concretament marroquins, que és el que podríem esperar, segons la ubicació mostrada pel mateix il·lustrador, quan dibuixa al fons de la imatge el Penyal de Gibraltar. Partim d’un equívoc que desubica. La composició del Penyal amb relació a la platja del primer pla no ajuda: fa que el puguem llegir com a part del continent, que el veiem com qui veu el cap de Salou des de Tarragona; vaja, que, fent una simetria, podríem situar l’acció a Algeciras.

I sant Jordi? La llegenda es desenvolupa en aquell segon nivell de ficció, el del joc dels nens que la van explicant amb excel·lència mentre mouen els seus ninos en el castell de sorra. Pura acció trepidant amb el però de la versió escollida, en què el rei tracta com a mercaderia la seva filla quan l’ofereix al cavaller que alliberi el reialme del drac, abans de fer el sorteig de sacrificis.

Al final, mort el drac del conte, una dona, ara sí marroquina o magribina, crida el noi, que deixa de jugar, regala una rosa a la nena i, lliurat a la seva sort, marxa en un bot pneumàtic cap a Gibraltar. Quin drac l’esperarà a l’altra banda del mar?

Tot i que hem assenyalat que en il·lustració, de vegades, una gran feinada, fins i tot quan té grans qualitats formals, no garanteix un resultat reeixit, és molt destacable el treball de modelatge del “castell de sorra” i dels decorats del poble, fet per Sebastià Serra i fotografiat per Carles Serra, així com la integració de les fotografies amb els dibuixos. Mereixen menció a banda les magnífiques composicions, amb collages d’objectes, de les falses guardes, que al·ludeixen als dos nivells de ficció. Les millors, les de sortida, amb l’enfrontament de sant Jordi i el drac.

I és d’agrair l’ambició narrativa i artística que ha portat Joan Portell i Sebastià Serra a córrer aquesta aventura de la mà d’Andana, en un panorama local sovint dominat pel conformisme.