Una nova terra

Una nova terra tracta el tema de la immigració. Una mare i els seus dos fills abandonen el poble per trobar-se amb el pare, que ja treballa a la ciutat, i començar junts una nova vida. Els protagonistes es dilueixen en la multitud, perquè en aquestes pàgines es descriu la història d’una col·lectivitat.

L’àlbum, que data del 1967, és un testimoni —amb ull crític— de tantes persones que van emigrar d’arreu d’Espanya a la recerca d’un lloc on poguessin construir una història diferent. Al destí, però, hi van trobar condicions miserables: «La barraca, si fa no fa, és com la cova que teníem al poble.» Aquí no es fa referència explícita a un lloc concret, no cal; l’obra de Francesc Candel —fill d’immigrants— sovint gira al voltant de la realitat catalana, que ell coneixia molt bé. A més, a través de les il·lustracions del Cesc s’hi endevina un escenari proper. D’altra banda, potser tampoc no és tan important que sigui d’aquí o d’allà, ja que al capdavall s’hi mostra un context extrapolable a qualsevol país i època. Quantes famílies encara avui deixen enrere les seves cases per fer una vida més digna? En qualsevol cas, la línia inconfusible del Cesc —reivindiquem-lo com a il·lustrador de llibre infantil, també— ens fa viatjar quaranta anys enrere, per les tonalitats apagades, per la representació reconeixible de l’entorn, sense abandonar, però, la simplificació de la forma. Aquí cada racó de pàgina, cada traç, és un retall de la nostra història. Llegim el conte amb el cor encongit fins que arribem al desenllaç: «Aquesta terra és la nostra. Tan nostra com dels que hi han viscut sempre», paraules que —més enllà del to didàctic— ens agradaria sentir de moltes persones nouvingudes.
Cal valorar la recuperació d’obres descatalogades d’autors catalans. Si no es fes aquesta feina, caurien en l’oblit, tenint en compte la poca sensibilitat d’algunes editorials amb el propi fons, sovint d’un gran valor. Una nova terra formava part de la col·lecció «Desplegavela» (La Galera), en què trobàvem un desplegable en quatre pàgines, amb una imatge panoràmica que tancava el relat. En aquesta edició de 2017, això es perd: una llàstima, perquè es pot tenir la sensació que la narració no flueix de la mateixa manera.