Val més anar sol

Care Santos torna a fer un retrat dels joves, aquest cop a través del dia a dia a l’institut. No hi falta de res: nens superdotats amb pares que no els entenen, bandes de violents, primeres relacions sexuals, pares divorciats i rejuntats, desenganys amorosos, homosexuals, ONG’s, atacs racistes a l’entrada de locals d’oci, i fins i tot referents a accions revolucionàries a Sud-amèrica…
No es pot negar que l’autora té el to dels joves ben agafat, però així com en altres novel·les l’ha utilitzat amb un argument original o una estructura innovadora, en aquest cas no es així, el llibre no aporta res de nou. A més, algunes casualitats argumentals estan agafades pels pèls i no s’acaba d’arribar al fons dels personatges, fins i tot les dues noies protagonistes es confonen sovint.
Hauria estat, potser, una troballa el recurs que utilitza d’aturar l’acció per avançar el futur dels personatges, però no està prou treballat per ser remarcable.