Vampira. Ser o no ser, aquest és el dilema

Gemma Pasqual (la Safor, 1967) presenta una obra de factura valenta protagonitzada per vampirs i bruixes que es barregen i es donen la mà amb noms propis de la nostra història. La protagonista, la Núria, és alhora una falsa narradora que tot ho sap i que ens explica com va convertir-se en néta del comte Estruc i com ha estat la seva vida de vampira al costat d’aquest personatge poderós i influent.

Ens trobem davant d’una obra ambiciosa en el seu abast, que és alhora un recorregut per la història del nostre país (i de retruc d’Europa) des del 1912 fins als anys cinquanta. Però malgrat que és evident la tasca documental de l’autora i la dificultat d’entrellaçar uns fets històrics amb un argument atractiu i amb grapa, crec que l’obra final no respon a les expectatives creades ni fa justícia a la trajectòria de Pasqual.

Com a lectora et sents constantment perduda. Llegim a la contracoberta que l’objectiu dels protagonistes és «desbaratar els plans malèfics d’uns malvats humans que es creuen d’una raça superior i volen apoderar-se del món», però a l’hora de la veritat la novel·la va obrint nous episodis, noves anècdotes, nous aspectes secundaris que no ajuden a centrar la història. Comencem pensant que se’ns explicarà la història de la Vampira del Raval, però després saltem a les bruixes de Cadaqués, i d’aquí ens embarquem al Titànic. Tot seguit arriben Francesc Macià i la República Catalana, poc abans que gràcies a l’Olimpíada Popular de Barcelona la protagonista trobi feina d’arquitecta. I pel mig apareixen Joan Amades i Eugeni d’Ors.

Crec que ha faltat mesurar millor la quantitat d’informació històrica que calia incloure en el text final, perquè s’ha menjat l’espai que necessitava la novel·la per acabar de dibuixar els protagonistes i sobretot donar més coherència a l’argument. Llàstima.