Vindran dies millors

«Publicada originalment a França el 2001, Vindran dies millors es considera un clàssic contemporani entre els llibres que exploren l’univers de les drogues en l’àmbit de la gent jove», diu la informació que conté el llibre. I realment el mostra, aquest univers, amb tota la seva duresa. La clandestinitat de la venda, la compra, la pressió sobre els joves, la dificultat segons en quins àmbits —gairebé la impossibilitat— de no ser-ne consumidor, la por, la degradació física i moral…
Tot això narrat a través d’uns personatges ben travats, en Zack, la Maïa…, enganxats a la droga perquè la consumeixen, la venen o estan atrapats en un cercle d’amistats on el més difícil és mantenir-se’n al marge. Les últimes pàgines són especialment dures i no deixen gaire espai a l’esperança, només un desig: «Vindran dies millors».
La lectura és àgil; el ritme, trepidant; les frases, molt curtes, amb molts verbs elidits, diàlegs vius… Es llegeix d’una tirada. Ara bé, podríem dir moltes coses de la traducció. Hi ha frases que s’han de llegir dues vegades i expressions poc freqüents en l’ús estàndard de la llengua. Diríem que de vegades no acaba de trobar el registre adequat i que pot passar del cultisme a l’error.