Volen quan volen

És un goig fullejar un llibre de poesia tan pulcrament i acuradament publicat per l’editorial Arrela com Volen quan volen, del poeta mallorquí Miquel Àngel Llauger, amb els dibuixos i gravats de Carles Moll, amb versos enigmàtics a les guardes, amb certificació ambiental del paper, amb esment al tipus de lletra utilitzat, amb…

Això et fa observar i entrar en el llibre d’una manera atenta i pausada, tot admirant cada detall i cada racó. A l’interior, la tipologia de poemes és ben diversa. Va des de definicions i descripcions de personatges, accions i sentiments fins a històries en vers, tot passant per la descripció breu d’un seguit de personatges de ficció (Rínxols d’Or, Hulk o bé un extraterrestre) de procedències molt distintes i una mica inconnexes entre elles que vertebren el conjunt.

La qualitat és també diversa, i el resultat, irregular. Flueixen, captiven i arriben amb molta força les històries narrades en vers, com «Batalla campal», o bé «La planta d’en Tumeu». Emocionen confidències com les de «L’hipopòtam» o «Res no és més trist». Però altres poesies són més forçades en la composició i el resultat, i la musicalitat se’n ressent; n’hi ha de poc entenedores, com la mateixa que dona nom al recull, o bé, en algunes, les rimes i el vocabulari són massa simples, com a «N’Aina-Pau i les llengües».