Vols ser la meva amiga?

«No tenim amics, tenim moments d’amistat», anotava en el diari Jules Renard, creador de Pèl de panotxa, un dels xiquets més desgraciats de la història de la literatura i retrat de la infància de l’autor francès. La concepció de l’amistat de Jules Renard es troba als antípodes d’allò que Susie Morgenstern presenta en Vols ser la meva amiga?, una obra en què Lea, una nena parisenca, s’ha vist obligada a deixar la capital perquè els pares s’han entestat a instal·lar-se en un poblet «de mala mort […] al bell mig d’enlloc», de manera que, tot d’una, ha perdut els riures i les complicitats dels companys de classe. Filla única, Lea decideix no resignar-s’hi i redacta un qüestionari per a seleccionar la persona idònia que ocupe el lloc d’amiga, però, encara que es pren seriosament les entrevistes a les candidates, no resulta fàcil trobar algú que complisca els requisits. Després de dies de soledat, de sentir-se una estranya a escola i de buscar l’amiga ideal fins i tot entre algun xiquet i una persona gran —Lea aprecia la senyora Hortènsia, la dona que la cuida quan els pares treballen—, al final, l’amistat sorgeix espontàniament.

Un dels encerts de la història és apropar la veu narradora a l’edat i les percepcions de la protagonista, sobretot al començament, quan reflecteix l’enuig de Lea i la poca gràcia que li fa viure al camp. En alguna ocasió, aquest recurs no acaba d’estar del tot afinat, i sembla que una veu adulta parle a través de la xiqueta, com en algunes preguntes del qüestionari en què es nota el propòsit de mostrar què ha de ser o com ha de ser una verdadera amiga, intenció recalcada més endavant en una intervenció de la senyora Hortènsia. A pesar d’aquesta descompensació alliçonadora, Vols ser la meva amiga? és un bon llibre en el qual les il·lustracions de Claude K. Dubois juguen un paper destacat, escenes sense enquadrar que representen el camp o els interiors dels habitatges i de l’escola, traços de grafit deliberadament fragmentats creen unes figures l’expressió de les quals canvia en modificar a penes la grandària o la forma de la taqueta d’un ull o de la línia d’un somriure. La contenció en el color, en la gamma dels ocres, grocs i tons terrosos, i el minimalisme de les representacions harmonitzen amb la senzillesa de la història.