Amb ales de papallona

La Lua és una petita eruga amb molta pressa per convertir-se en papallona. És valenta i aventurera i, per molt que la mare i l’àvia li demanen calma i l’acompanyen en el procés, ella s’impacienta, cansada d’esperar el moment en què la transformació li permetrà aixecar el vol. Mentre aquest moment no arriba, la petita protagonista pateix i s’engeloseix en veure que molts dels seus companys ja han iniciat el canvi. Això no obstant, quan en un moment donat una companya es troba en dificultats, ella l’ajuda sense pensar-s’ho dues vegades. Aquest és el punt d’inflexió que desencadena la metamorfosi de la Lua: ha superat una mena de ritus de pas, ha crescut emocionalment i, llavors sí, el seu cos ha començat a canviar.

El text d’Irene Gómez està carregat de bones intencions, vinculades amb el foment de l’autoconeixement i la gestió de les emocions. Amb tot, el didactisme en la història es fa massa evident i, d’alguna manera, acaba passant factura al relat, que esdevé una mica dens, una densitat que afecta tant la forma com el contingut. La forma, perquè els paràgrafs queden comprimits, com si els faltés aire, i el contingut, perquè la intensitat sensorial i lírica que s’intueix o, més ben dit, es percep en obrir l’àlbum, acaba ofegada per un excés de desenvolupament de la idea. Fa la impressió que un tractament més subtil i concís, menys explicatiu, revelaria la poètica del conte i suscitaria la reflexió en lloc de referir-la tan explícitament, i més encara quan, a les últimes pàgines, hi ha uns textos que funcionen com a guia didàctica.

La part gràfica té força i, ja des de les guardes, ens trobem amb uns dibuixos brillants que agafen les regnes a l’hora de reforçar l’esmentada poètica de l’àlbum. Decorativistes i amb un encertat ús del color, dels enquadraments i de la distribució dels elements, les il·lustracions de Laia Carrera sí que infonen llum a les pàgines.