Arbres

Conjunt d’històries fantàstiques a partir de l’explicació de diferents tipus d’arbres que recullen pensaments universals i tota una filosofia de vida, amb un missatge moralitzant en més o menys grau. La història de cada arbre, junt amb la il·lustració, ocupa dues pàgines.

Els escrits de Comelles són realment bonics, però no per això són fàcils, ja que obliguen el lector a pensar, imaginar, interrogar-se i créixer. A més, estan plens de referències culturals diverses, en ocasions per a paladars fins, plenes de sentit de l’humor. En aquest sentit, trobareu referències al pare de l’òpera, Claudio Monteverdi; a Serrat; a Saki; o una de molt graciosa (i ara entrem en una mirada molt personal) en la qual crec que es fa al·lusió a més d’una pel·lícula francesa on els arbres són «dianes» de molts cotxes. Però també es podria tractar d’un altre referent, que l’autor ens obliga a descobrir per fer un somriure còmplice quan sabem de què està parlant.

Els relats sempre presenten a l’arbre imaginari en qüestió explicant-ne les característiques i virtuts. Una veu en primera persona que canvia en cada arbre explica la seva experiència personal amb aquest. Els relats tenen un aire fantàstic i màgic, però no us penseu que són complaents. Sovint les històries es mostren alegres i aspres al mateix temps, i hi ha espai per a reflexions vitals tristes i esperançadores, històries amb les quals es pot tenir el regust d’haver crescut una mica després d’haver-les llegit. Potser no cal llegir el llibre seguit, potser cal deixar reposar la història de cada arbre, donar-li temps. I és que els relats funcionen de manera independent, en un ordre que en la majoria d’ocasions podria ser aleatori sense cap problema, tot i que segur que el camí pel qual s’ha optat ha estat més que reflexionat. 

Per si no ha quedat prou clar, el llibre té registres i lectures per a totes les edats. A més experiència viscuda, més complicitats. I té un punt a favor pel ric lèxic emprat, amb paraules pensades que transmeten i multipliquen sensacions.

Les il·lustracions de Mónica Armiño segueixen un patró estilístic comú, però es diferencien a cada doble pàgina en el cromatisme i la composició, depenent de l’arbre, amb una pàtina d’il·lustració anglosaxona (especialment nord-americana) en les caracteritzacions. Tot i trobar-nos davant d’un art final digital, s’imita un tipus de pinzellada i gamma cromàtica que ens pot recordar algunes obres dels anys cinquanta del segle passat, molt pensada perquè l’atmosfera que crea el text creixi, i amerada d’una certa nostàlgia dolça, alhora trista i alegre. A més, a l’artista se li presentava el possible problema d’haver de representar un mateix personatge, els arbres, i intentar no ser repetitiva en excés pel que fa a les composicions. I se’n surt de meravella.

Finalment, acabem fent una menció a la maquetació, que és neta, clara i amb una tipografia adient.