Atacama, on van les viscatxes?

Una família de viscatxes surt del cau i un cop han menjat es disposen a prendre el sol dalt de les roques. El «viscatxot», al davant, els indicarà el camí i els avisarà dels perills del desert. Després d’una llarga jornada, arribat el moment de tornar al cau, la més petita del grup mirarà al cel i hi descobrirà una sorpresa. Aquest és l’argument d’Atacama, on van les viscatxes?, una aventura àgil que esdevé un catàleg d’animals, vegetals (pocs) i entorns característics del desert d’Atacama, a Xile, un territori amb els índexs de pluja més baixos del planeta, dada que és utilitzada de forma juganera com a cloenda.

Pato Mena, autor i il·lustrador de l’àlbum, segueix el codi visual d’Onsen, el seu llibre anterior (A Buen Paso, 2021), creant una seqüència explicada amb imatges esquemàtiques i pictogrames que s’anticipen a l’aparició de diferents depredadors associats a aquests rosegadors i a alguns fets naturals propis de les regions més àrides de l’Amèrica del Sud.

En l’aspecte visual l’obra està ben resolta quant a color i composició, amb prou espai net que compensa els traços i tons contundents, si bé, i això és només una preferència personal, trobaria a faltar una mica més de definició i expressió en els personatges, que poden resultar un xic plans, però aquest detall no afecta el desenvolupament de la narració.

El ritme de la història és equilibrat i es manté viu i adequat per als infants acompanyats, que, a més, poden trobar personatges extra com sargantanes, insectes o unes vicunyes desenteses, habitants naturals d’aquest espai i que no participen en la història més que com a espectadores. Val a dir que també els adults poden gaudir de descobrir detalls que podrien desconèixer d’aquest desert i de la doble lectura final.