Atrapallegendes: la clau de Mirmanda

A Víctor Aldea (Barcelona, 1973), crític i especialista en literatura infantil i juvenil, el coneixem especialment per la seva feina com a traductor —ha traduït, entre d’altres, la magnífica La Júlia i el tauró (Bambú, 2022)—, però també ha fet algunes incursions com a escriptor amb obres per a joves lectors com Martí Saltateulades (Andana, 2022).

Ara ens fa viatjar amb en Ricard, acompanyat per la jove Ariadna i el seu oncle Janus, dos atrapallegendes, a la recerca de la ciutat mítica de Mirmanda —Verdaguer la va citar en la seva obra Canigó—, on el nostre jove protagonista vol retrobar la seva àvia, morta de forma sobtada, i acomiadar-se’n com a ell li agradaria. Amb aquest objectiu els tres personatges principals de la novel·la, a cavall d’una carrossa màgica, recorreran un món on tot és possible.

Aldea ens dibuixa un món on les llegendes i l’imaginari nostrat es desenvolupa en una realitat paral·lela en què se succeeixen fets inversemblants, com el segrest de l’Ariadna per part de la Molsosa, la capacitat inusual de la carrossa o les gavines ganivetes. Algunes d’aquestes històries pouen en la tradició popular nostrada, com l’àguila de la Patum, però d’altres són construïdes per l’autor, i això es nota.

Què aporta a la trama principal el segrest dels protagonistes per part d’unes formigues amb calça curta i barretina? I el segrest de la Molsosa? Hi ha elements que no acaben d’encaixar, que semblarien partir de bones idees però que es combinen de manera deficient, com si entressin amb calçador, i fan que es perdi el nord de l’autèntica història que ens vol explicar. I aquest perdre el fil fa que la lectura esdevingui feixuga, sense sentit, i li calgui una esporgada general. Perquè el pinyol de la història és interessant, a més de voler recuperar part de la simbologia de la nostra tradició cultural, però massa vegades ens perdem en l’anècdota. Un bon plat, amb bons ingredients, però al cap i a la fi massa salpebrat.

NarrativaAventures i viatgesFantasia