Els colors desapareguts

A la pàgina de crèdits, l’autor confessa que es va empescar aquest conte per tal que la seva neboda aprengués el món dels colors. Anys més tard l’ha publicat, amb la mateixa intenció, adreçat a altres nens i nenes, desconeguts per a ell.

L’argument és senzill: la Diana està ben adormida quan, de cop i volta, descobreix que tots els colors han desaparegut. Què hi pot fer, ella, perquè tornin? Doncs un bon esforç de memòria: de quin color és el mar? Blau (usualment); de quin color és la gespa? Verda (usualment), etc. A partir d’aquí, o bé la Diana ha anat al llit sense sopar o bé és molt golafre, perquè tots els altres colors (el vermell, el groc, el taronja, el marró…) estan relacionats amb menges i postres. Al capdavall, i per cloure aquest relat d’una manera potser massa recurrent dins la LIJ, la Diana es desperta i veu que tot ha estat un somni, només.

Les il·lustracions són dinàmiques i senzilles, amb la fesomia de la protagonista que remet una mica massa a l’estètica de l’anime, i per representar el món incolor on aquesta nena es mou s’ha optat per una gamma de tonalitats brunes. Tot plegat és simpàtic i agradós, però al mercat hi ha molts altres llibres que tracten del mateix tema i que superen de llarg, en enginy i creativitat, aquesta simple història. Però són traduccions…

NarrativaFantasia