Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom

L’Alzheimer és una malaltia que afecta gent d’edat avançada, però a través dels familiars molts infants la viuen de prop i el seu desenvolupament emocional se’n pot ressentir. Cal parlar-ne, doncs, i Cela ho fa donant la paraula a un nen de deu anys que escriu un poema per a l’àvia, que pateix d’Alzheimer.

Així, amb versos no rimats –«perquè per fer rimar un poema n’has de saber molt»–, el jove narrador desgrana vivències compartides i amagades als replecs de la memòria. També hi aboca, com ja hem vist, dubtes sobre el procés d’escriptura, constatacions dels efectes devastadors de la malaltia i les repercussions que té en la seva relació.

Algunes reflexions són d’un realisme directe, i hi afronta el tema de la mort i el de la pèrdua de memòria, que és la raó per la qual «hi ha gent que es mor una mica cada dia». Per bé que en algun moment el text fa pensar en un poema elegíac, l’absència de laments ho desdiu. El to és nostàlgic però també està impregnat de la força i de l’esperança del nen, que es manifesten en el seu desig d’arribar a ser investigador per trobar un remei a la malaltia que s’enduu, a poc a poc, la seva àvia. Mentre això no arriba, s’acontentarà llegint-li el poema, tot demanant-li que esperi.

La sensibilitat de Cela commou sense caure en l’afectació, i els dibuixos de Vila reblen el clau. El traç aparentment esbossat resulta en unes il·lustracions riquíssimes en forma i en contingut. Les que remeten al passat més llunyà estan tractades amb més detall i, com si fossin velles fotografies, incorporen taques que es van menjant la imatge. La complicitat amb el text es fa, així, del tot evident.

Nota: Adquirint el llibre s’està col·laborant amb la Fundació Pasqual Maragall.