Baby Carrington

El que comença com una entremaliadura fogosa entre l’Aitor i la Noa s’encarrila cap a una apocalipsi premonitòria. Una apagada general —com la del començament de la primavera d’aquest any 2025— i el consegüent caos els impedeix retornar a la casa de colònies d’on s’han absentat. Aleshores inicien un periple incert pel bosc, amb l’afegit extra d’haver-se d’ocupar d’un nadó que han trobat tot sol dins d’un cotxe (el Baby Carrington del títol). Convertits en parella de fet i també en pares adoptius per la força de les circumstàncies, la seva situació sembla estabilitzar-se quan el sorrut i solitari Ramon els acull a casa seva enmig de la boscúria. Rere les seves maneres malcarades però acollidores hi ha tota una història plena de malentesos i de misteris.

Una novel·la que aconsegueix amb escreix l’objectiu de mantenir l’interès constant de qui la llegeix, amb personatges complexos, capaços d’evolucionar. La tesi es podria resumir a partir del vell axioma que afirma que qualsevol situació límit pot treure el pitjor de la condició humana. Però també, cal tenir-ho en compte, el millor. El relat està tan ben construït que, tal com apuntàvem una mica més amunt, genera en el lector la síndrome que podríem anomenar haig-de-continuar-llegint-perquè-vull-saber-què-passa. Malgrat la innegable destresa de l’autor —guionista i també actor—, hi ha algun aspecte de la trama, relacionat amb la mala fama d’en Ramon al poble, que ens ha semblat un pèl forçat. Tot i això, la robustesa de l’acció,  la interacció entre els personatges i la resolució de la trama ho compensen amb escreix.

NarrativaRealisme