Cabres cabretes

El contingut d’aquesta contarella tradicional d’animals es va editar per primer cop en català al llibre de Valeri Carrick Petits contes per a infants petits (Joventut, 1935). Olalla González en va fer una ritmada i sonora versió (Chivos, chivones) que, il·lustrada per Federico Fernández, va ser editada amb molta perícia tipogràfica per Kalandraka el 2004, i va ser força ben acollida pel públic. De manera que estem parlant de la reedició d’una història (i d’una versió) que ja fa anys que ronda, però pel que fa a Faristol val més parlar-ne ara que mai.

Quines diferències hi ha entre l’edició del segle XX i la del XXI? La més òbvia és la del suport i el format. A la de Joventut el conte formava part d’un aplec de rondalles, i a la de Kalandraka va solt. La de Joventut anava il·lustrada amb unes excel·lents plomes del mateix Carrick, boniques de debò; la de Kalandraka va a tot color i el traç de Fernández és força més caricaturesc i amb una composició de plans més audaç. La primera traducció de l’anglès era impecablement realitzada per Melcior Font, i la que comentem ara no assoleix la musicalitat fonètica de la versió castellana, tot i que flueix prou bé a orelles dels seus petits destinataris, gràcies a l’enginyós recurs tipogràfic que l’acompanya.

De què va l’argument? Doncs de l’astúcia que faran servir tres cabres (o bocs?) de diferents grossàries per arribar a les verdes prades que es veuen a l’altra banda d’un pont ferotgement vigilat per un ogre terrible. Un cop més, dins del corpus rondallístic universal, es demostra que val més enginy que força. I dins les edicions per a infants passa exactament el mateix, oi?