Mare Medusa

Hi ha una constant en l’obra de l’autora Kitty Crowther, premi Astrid Lindgren Memorial Award (2010), que fa que els seus llibres mai et deixin indiferent: l’estranyesa. Una estranyesa incòmoda i alhora atraient, que hipnotitza i interpel·la a parts iguals.

Mare Medusa, com gran part de les seves històries, se centra en un espai i un temps indeterminat, oníric fins i tot, proper a la natura i sense tecnologia. A banda d’una colla de crustacis i altres petits animalons humanitzats, els personatges són éssers reals malgrat que Crowther els dibuixa amb trets molt diferenciats, amb formes i expressions exagerades i lletges. I és que així d’estranys som cadascú de nosaltres i així d’estranya i diversa és la vida, no?

L’àlbum comença quan la llevadora arriba a casa la protagonista per ajudar-la a parir. No és en va que la futura mare es digui Medusa, ni que els seus cabells siguin tan llargs que, des del primer moment, atrapen i aïllen la seva filla de la resta del món. La cabellera daurada centra el treball d’il·lustració i omple les pàgines del llibre, creant unes escenes tendres i alhora punyents, convertint-se en bressol i presó de la petita Irisada.  

Crowther explica que ha creat aquesta línia de personatges femenins pensant en la simbologia de les societats matriarcals prehistòriques i amb referències mitològiques a la figura de Medusa. I fins i tot amb la bellesa però també amb la fortalesa d’aquesta espècie marina gairebé immortal que són les meduses.   

En tot cas, l’autora ha escenificat a la perfecció les tensions que perviuen en el vincle matern, entre l’amor i l’instint de protecció, entre la voluntat de possessió i la necessitat d’autonomia i llibertat.

Publicat per primera vegada en francès el 2014 per L’école des loisirs, celebrem que Ekaré hagi decidit traduir-lo al català. Ara només cal que convidem pares i fills a llegir-lo plegats.  

O encara millor, us imagineu que el regaléssim, per llei, a totes les mares novelles del país?