Calla, Càndida, calla!

Té gràcia que Càndida, la protagonista d’aquesta obra, siga una mentidera quasi patològica; de fet, aquest recurs —que la xica sap utilitzar amb mestria— és el detonant de la història: obligada pels pares a passar tres setmanes al Penedès, a casa de l’àvia, la jove, que no suporta la compassió de les amigues de l’institut —més o menys sincera o fingida, segons els casos—, s’inventa que s’ha integrat de seguida en la colla del poble i que, a més, s’ha fet nòvia de Jan, l’atractiu fill del farmacèutic. Quan les amigues de ciutat anuncien que vindran a visitar-la, Càndida ha d’espavilar-se perquè les fal·làcies de què s’ha vanat es transformen en veritats o, com a mínim, ho semblen. Per tant, com en una mena de novel·la rosa juvenil, l’objectiu de Càndida és aconseguir eixir amb Jan, del qual ha quedat corpresa només veure’l; això sí, un gènere romàntic actualitzat en què el personatge femení és una noieta de catorze anys, esportista, agosarada i valenta —de vegades, quasi temerària— que fa tots els possibles per cridar l’atenció i per convertir-se en la femella alfa del grup —fins i tot s’enfronta amb la Malvasia, que ocupava el lloc fins que Càndida hi arriba.

Temes com el consum d’alcohol o la descoberta sexual dels menors queden difuminats en un segon pla rere el seguit d’escenes humorístiques; un llibre que se salva gràcies a un llenguatge fresc i al joc de secundaris —la iaia permissiva, el germà saberut i friki, la germaneta que no es mossega la llengua— que serveixen de contrapunt al món adolescent.