Les fades són calbes

Aquesta obra tracta de donar una visió esperançadora sobre les malalties greus, en particular sobre el càncer, i remarca la importància de seguir el tractament que prescriuen els facultatius, intenció gens menyspreable, atesos els disbarats que se senten de vegades d’alguns pseudometges i dels seus acòlits; a més, el 15% dels beneficis de les vendes del llibre seran donats a l’Institut Català d’Oncologia, sens dubte, una iniciativa lloable. Tot i valuoses, això, però, són qüestions extraliteràries.

La història gira al voltant de Valèria, una nena la mare de la qual pateix càncer i ha perdut els cabells com a efecte secundari de la quimioteràpia; quan, a escola, la xiqueta sent que dues companyes se’n burlen precisament per aquest motiu, la defensa dient que és una fada i que, com tothom sap, les fades són calbes. Per tal de convèncer les nenes, la protagonista s’inventa successius poders de la mare –pot volar i fer que els altres també volen, pot cosir un vestit de fada amb fils de plata…–, i la trama consisteix a veure com Valèria aconsegueix eixir ben parada de les mentides que diu, un fil feble que, malauradament, es percep més com a excusa per abordar la malaltia i les conseqüències que té sobre els familiars que com un vertader argument.

Els personatges resulten rígids, d’un sol bloc –com les alumnes mofetes, dolentes de mena i sense evolució possible o la mateixa Valèria– o massa vagues: la mare i la tia –de bondat inqüestionable– quasi pareixen més ombres que no individus amb personalitat pròpia. Les il·lustracions de Xan López Domínguez, en què predominen els colors freds –blaus i grisos combinats amb ocres– i les escenes de figures aïllades, quasi sense context, s’adiuen al to dramàtic del conte.