Caps de cor

Acabo de llegir el llibre i hi ha, entre d’altres, un tema de fons que se m’escapa i que podria donar-li una mica de sentit. Consulto el web de l’editorial i observo que Tays Sampablo era una autora argentina que va morir el 2015. És, per tant, obra pòstuma, i entenc que un sentit homenatge a l’autora.

Per encarar-lo, el lector no té aquesta informació, que tampoc l’ajudarà, però potser així entendria el llibre com l’homenatge del qual parlava. El llibre no arriba amb la solidesa necessària al destinatari. Malgrat que a la contracoberta se’ns diu que aquest àlbum «ens parla amb un llenguatge entenedor i alhora poètic de la descoberta de l’altre», la comprensió és complicada, no pel llenguatge en si, sinó per la quantitat de símbols, metàfores i imatges poètiques que conté.

D’entrada, val a dir que els personatges i l’argument ja són rebuscats: el protagonista és fill d’un pou i d’una princesa desapareguda, surt de la panxa del pare, i porta una pedra –que algú li ha llançat i li ha causat una ferida– a l’aixella. Pel camí troba un personatge que fa una activitat estranya, i ell l’agafa i se l’emporta al pou, talment un segrest, encara que pel text no s’entén del tot així. El conte està construït a base de símbols i imatges de les quals és difícil de treure l’entrellat i el significat. El lector s’ha d’aturar a cada pàgina, una llarga estona, amb la sensació que no acaba d’arribar al fons.

La il·lustració, amb un mateix to, no aporta gaire llum, i tan sols s’arriba a intuir el missatge que s’ha volgut comunicar. Es té la sensació que un excés de suggestió poètica fa difícil el que podria ser senzill d’explicar: la genèsi d’una amistat, que, en el fons, és el que vol explicar l’àlbum.