Contes verticals

No és el primer cop que l’autora experimenta amb el llenguatge. Ja ho havia fet a Contes de Festa Major i a Contes numèrics, una mica histèrics, editats per Alfaguara. A Contes verticals, i tal com diu Màrius Serra en el pròleg, «juga amb la màgia dels mots encreuats, on horitzontals i verticals conviuen en una bona simbiosi. Proposa una lectura a doble velocitat. Les paraules inicials de cada ratlla, ressaltades en negreta, ens avancen per on van els trets de la història que després podrem llegir horitzontalment, d’esquerra a dreta».
És una proposta que recorda els anomenats poemes acròstics i si, a nivell d’exercici literari, el treball és lloable per l’alt grau d’elaboració i complexitat i el resultat és gairebé impecable, a nivell de lectura, l’experiment grinyola, ja que els arguments en algun cas es mostren forçats i els contes demanen una bona predisposició del lector a llegir dos cops un mateix argument, o a llegir-lo a dues velocitats. A vegades, la velocitat ràpida és prou hàbil per encuriosir-te i fer-te llegir la lenta, o bé a la inversa, depèn per on comenci el lector; en d’altres casos, però, això no succeeix.