El dimoni de la tarda

Josep Sampere ha demostrat amb anterioritat que domina el món oníric, un entorn que en el seu cas gira entre el somni i la realitat, com ja va demostrar en la seva anterior novel·la El mar de la tranquil·litat. I d’aquella novel·la ens en van quedar les ganes de continuar llegint aquest nou valor de la literatura catalana que, a poc a poc, s’està forjant un bon camí amb un estil propi que el singularitza. El dimoni de la tarda no podia ser menys. A través d’uns amors de joventut, que enllacen amb els de generacions futures, l’Abril i en Julio viuran l’experiència d’estimar-se.
Un relat elaborat com una xarxa on finalment els nusos són desenredats i dibuixen una de les bastides literàries més ben travades dels darrers temps. Un esquelet que reforça la novel·la i que la diferencia de les altres. Malauradament, però, el relat i la relació entre els dos protagonistes peca de massa dolçor i previsibilitat, i això fa que el farcit acabi resultant un xic fat. Esperem amb ganes poder seguir el proper pas d’aquest autor amb tant de futur.