Daniel i les bruixes salvatges.

Vet aquí una de les millors obres de Gabriel Janer Manila d’aquests darrers anys. L’autor combina gairebé a la perfecció les constants estilístiques i temàtiques que han marcat el conjunt de la seva obra i que l’han convertit en un dels escriptors cabdals. Ens presenta de nou un protagonista englobat en el grup dels perdedors: a l’Edat Mitjana, un jove de quinze anys condemnat a mort rememora la seva intensa vida que va de desgràcia en desgràcia, sent només superada amb imaginació i amb l’ajut de certs personatges.
L’obra està narrada amb un enorme lirisme, amb una rima gairebé natural, que fa que les imatges poètiques que l’autor crea, a vegades difícilment reals, semblin normals. En algun moment es recrea en la malenconia, però és més subtil que en altres obres d’aquests darrers temps. Daniel i les bruixes salvatges es podria definir com el fil d’una vida del qual pengen personatges, llegendes i històries que si algú ens les llegís en veu alta, seria com si ens expliquessin contes a cau d’orella.