Dues granotes.

Que un conte centrat en el diàleg estàtic de dos personatges és difícil d’il·lustrar, s’entrelluca a Dues granotes. L’autor se’n surt tot potenciant aspectes com ara les expressions de les cares o l’acostament als protagonistes a mesura que augmenta la intensitat de l’argument. Així, com si d’un zoom es tractés, el lector copsa cada vegada més les expressions —sorpresa, sarcasme, convenciment, terror…—, alhora que tant els colors com el clímax van apujant de to per arribar al sorprenent desenllaç.
El diàleg gira entorn dels perills potencials que els amenacen. Mentre una de les granotes, previsora, es prepara per al més impensable, l’altra, despreocupada, se’n riu. És un diàleg carregat d’ironia i de moralitat, que ens recorda el de les faules, o bé ens trasllada a acudits actuals. El final recull tots els fils encetats i tanca de manera perfecta una història senzilla a primera vista, però rodona i meticulosa a mesura que l’observes amb atenció. Una faula moderna, aplicable a situacions particulars però també globals.