El fill de l’astronauta

Entre les diverses formes d’explicar un conte hi ha les que no deixen espai a la imaginació perquè són molt descriptives i explícites i, a l’altra banda, les que generen més preguntes que no pas respostes, fent servir l’ambigüitat, l’omissió de dades…

El fill de l’astronauta, amb Elena Val com a autora integral, és un exemple del segon cas.

El text, mesurat, breu i que deixa força pes a les il·lustracions, explica la relació entre un nen i el seu pare a partir de l’afirmació que aquest últim és astronauta. El pare no apareix al llibre, almenys clarament, i de bon començament un dels companys de jocs arriba a qüestionar la seva feina: «És veritat que el teu pare és astronauta? No m’ho crec!». Un dubte raonable. Malgrat tot, la narració, que comença en tercera persona i acaba en primera, reafirma i justifica l’absència del pare pel fet que treballa a l’espai. L’infant, abstret en els seus pensaments, dedica el temps a pensar en tot allò que farà quan el pare torni de la feina i puguin estar junts. Finalment, els amics aconsegueixen que surti per jugar amb ells, encara que el joc sigui fer veure que són a l’espai.

No hi ha més conclusió que la interpretació que se’n pugui fer. La meva és que és un bon llibre per generar debat entre els lectors o per treballar en grup al voltant de temes com la soledat, la imaginació, la família, la pèrdua (?)…

El treball plàstic i de disseny és remarcable, ben pensat i executat. Elena Val utilitza un estil gràfic sintètic, amb un control de la composició que ajuda a llegir les situacions i les metàfores que van acompanyant la lectura, si bé al lector poc experimentat aquestes li poden passar desapercebudes.

Val a dir que s’aconsegueix aquesta síntesi sense recórrer a tècniques digitals, la qual cosa és només una qüestió tècnica, però que avui cal valorar.

Àlbum i altres relats il·lustratsLlibres que experimenten amb la imatge