El laberint de la plaça de la Font

Lluny de la fantasia d’Espases als llimbs –que combinava la presència de la malaltia amb la imaginació d’un xaval que havia tingut un accident–, El laberint de la plaça de la Font és una obra més realista i menor dins la vasta narrativa de Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), autor guardonat en diverses ocasions, l’última amb el Gran Angular 2013 per La balada del funicular miner, que també va merèixer el premi de la Crítica Serra d’Or de LIJ del mateix any.
El laberint de la plaça de la Font conta la història de dues xiquetes que intenten resoldre els problemes dels pares arreplegant les monedes que la gent llança a la font del poble; per accedir-hi, han de recórrer els soterranis que comuniquen alguns edificis amb les clavegueres i amb un antic refugi. Després de l’esforç, el tresor resulta, evidentment, minso, però la recompensa serà una altra: la solidaritat entre veïns aconsegueix que les qüestions econòmiques semblen menys difícils de resoldre. El llibre vol retratar el drama de les famílies desnonades en temps de crisi, però la intenció és tan palesa que absorbeix fins i tot l’argument, que es percep forçat i feble, com una carcassa.