El meu pare sempre diu

El protagonista sense nom d’aquesta bellíssima història descobreix al setembre en què comença 4t d’ESO que es deu haver perdut alguna cosa. S’adona que no encaixa dins la classe, i fins i tot un antic amic l’assetja. D’altra banda, la mare pateix una tristesa crònica, aparentment immotivada, que la inhabilita, i el germà gran desapareix des que arriba el cap de setmana. Per sort, el noi té la proximitat d’un pare afectuós, que l’orienta i que se l’escolta enmig de tanta perplexitat. Les seves paraules (d’aquí el títol) tenen un valor autènticament terapèutic. Malgrat tot, quan el lector s’adona de cop i volta de què hi ha darrere d’aquest desgavell, es genera un doble efecte: algunes incoherències deixen de ser-ho i és inevitable identificar-se amb el dolor que experimenta el noi.

El meu pare sempre deia tracta de pèrdues i de resiliència, de què significa créixer i de la recerca del sentit de la vida. Un valor inestimable és que tot plegat s’explica amb sensibilitat, i des d’una perspectiva masculina, com a constatació empírica que (també) hi ha masculinitats no tòxiques. Aquest llibre exemplifica que es poden expressar moltes idees en un espai breu. Ens n’ha agradat especialment el desenllaç, que defuig un happy ending edulcorat i tòpic, és a dir, fals.

NarrativaRealisme