El meu petit racó de paradís

Si fos un pingüí, el meu petit racó de paradís seria una fàbrica de gelats per fer-ne un amb gust de peix arrebossat; si fos un os panda, seria un taller d’artista amb pinzells de molts colors, i moltes més coses; si fos un porquet, seria tenir una piscina gegant de marbre blanc plena d’aigua cristal·lina… Ara bé, i si fos un cargol? I un cocodril? I si fóssim nosaltres, quin seria el nostre racó?

Aquesta és la clau a què vol arribar Barroux a El meu petit racó de paradís, un àlbum que fa del títol la llavor per fer créixer aquesta idea a partir d’una estructura repetitiva i un joc amb la doble pàgina amb la qual descobreix, d’una banda, un animal que sempre fa la mateixa pregunta i, de l’altra, la resposta –que no necessàriament té una relació lògica amb la personalitat de la bestioleta que pregunta.

La síntesi, l’humor i la tendresa del text, juntament amb la simplicitat compositiva, els colors plans i el caràcter naïf de les il·lustracions són els trets més característics d’una obra senzilla i molt pensada per als més petits, tot i que s’hi poden trobar algunes referències a històries conegudes, com ara la rosa d’El petit príncep, que sols reconeixerà el lector adult.

Tanmateix, i més enllà del sobtat mirall del final en què trobar el nostre reflex i la sorpresa que provoca, l’àlbum resulta una mica monòton, tant pel que fa al text com per la il·lustració, i la intencionalitat emocional potser queda en evidència per sobre del plaer de llegir per llegir.