El museu d’art d’en Babar

L’editorial Mediterrània recupera El museu d’art d’en Babar, creat per Laurent de Brunhoff, que va continuar la saga de llibres del rei Babar —personatge icònic de la literatura infantil— concebuda pel seu pare, Jean de Brunhoff.

En aquesta ocasió, Babar i Celeste decideixen transformar en un museu l’antiga estació de tren per donar una llar a totes les peces que han col·leccionat al llarg dels anys. El museu de Vila Celeste estarà ple de recreacions «elefantines» d’obres emblemàtiques de la història de l’art d’artistes com Rubens, Manet, Da Vinci, Van Dyck, Delacroix, Rembrandt…

El dia de la inauguració, la família reial i els seus amics passegen per les sales comentant les obres. «Observa, no toquis res, i digues-me què veus» és la consigna que dona Celeste als seus fills. El seu objectiu és que, simplement, diguin què veuen i per què els agraden les peces. Els comentaris són força superficials, i quan en Cornelius (conseller i confident del rei) intenta corregir les interpretacions i aportar informació (Goya retrata un nen i no una princesa; el tema de la pintura de Delacroix és la llibertat; la dona representada per Botticelli és Venus, deessa de l’amor…), la reina Celeste el fa callar: «Deixa que es diverteixin. Més endavant ja descobriran de què tracten», «Silenci, Cornelius». En aquesta línia, quan els infants es pregunten si l’art ha de significar alguna cosa, si ha de tenir sentit, si ha de ser antic, si ha de ser bonic… és en Babar qui respondrà dient que l’art «no ha de ser ni significar res», i afirmarà que «no hi ha normes que ens diguin què és l’art».

En referència a la selecció d’obres, cal destacar que l’única pintura no figurativa sigui la que fa en aquell moment «l’artista resident al museu», Pollock. Quan un dels infants diu que «això» ho podria fer ell mateix, la resposta del pare és: «Doncs, fes-ho! Estic segur que m’agradarà». I a la pàgina final, quan els nens, en arribar a casa, es posen a dibuixar, podem llegir: «Van pensar que els agradaria ser artistes quan fossin grans, col·leccionar o ensenyar art i fer samarretes. Hi havia moltes possibilitats, i totes eren emocionants».

No és cap novetat que en les sèries de personatges emblemàtics de la literatura infantil es dediqui un dels volums a l’art, fent que el protagonista sigui artista o visiti un museu. En aquest cas és molt divertit veure els elefants protagonitzant obres famoses com Las Meninas, Les senyoretes del carrer Avinyó, El matrimoni Arnolfini, etc. L’humor és una bona forma de donar a conèixer el patrimoni artístic als infants, però ens sorprenen els consells i les afirmacions que es fan sobre la pràctica artística; recordem que el llibre es publica l’any 2003, ja iniciat el segle XXI.

El museu d’art d’en Babar, com moltes altres publicacions que intenten explicar als infants què són les arts plàstiques, necessitaria una bona mediació. Segons la nostra opinió, el mediador haurà d’evidenciar tots els tòpics que hi apareixen; haurà de provocar que es qüestionin les consignes sobre com ens hem d’enfrontar a una obra d’art; haurà de posar en dubte les afirmacions que es fan sobre el sentit i la funció de l’art i informar que hi ha molts altres posicionaments a part del que es proposa al llibre; també haurà de criticar la selecció d’autors (que són tots homes),* i fomentar la reflexió sobre la feina i les intencions dels artistes.

Respecte a l’edició, si comparem aquesta publicació amb la de Blume del 2005, identifiquem algunes modificacions, la raó de les quals, no acabem d’entendre: s’ha reduït la mida; s’han fet canvis en el text; s’han substituït les obres de la coberta per pintures d’autors espanyols; han desaparegut la frase de portada, «Tancat els dilluns» i també l’elefant pintor de les guardes; s’ha canviat la numeració de les pàgines i s’han centrat els números, que ara interfereixen en algunes de les il·lustracions, i també s’ha rebaixat el gramatge del paper. En canvi, s’agraeix que les referències de les obres «inspiradores» es presentin en forma de llistat amb una tipografia més gran i sobre fons blanc.

* En referència a la selecció d’artistes, m’agradaria citar el treball d’Ángela Regueira, que, dins del projecte d’intervenció de llibres il·lustrats Pimp a Book, va incorporar les reproduccions de les obres d’art originals i hi va afegir una pàgina final on, amb la presència d’unes «Guerrilla Girls elefantines», reclamava la presència de dones artistes en el llibre.

Àlbum i altres relats il·lustratsConeixements