El palau de la Silke

Només passar la coberta, les guardes mostren una seqüència de moviment d’una guineu en un bosc glaçat. Ja ens hem introduït en un escenari que suggereix bellesa, però també tristesa i silenci. És hivern i la Silke és alumna d’una escola rural. Té dificultats per comunicar-se i això complica que pugui integrar-se amb la resta de companys, que sempre acaben rient-se d’ella. A l’hora del pati, ella prefereix aïllar-se i cercar la complicitat dels animals del bosc.

Tot canvia quan la Júlia, la seva mestra, explica a classe com construir un iglú. La Silke pensa que seria un bon refugi per evitar la befa dels companys i decideix posar-s’hi. A la seva manera la Silke s’està comunicant, i primer els animals del bosc, després la Júlia, i més tard els seus companys, s’afegeixen a la construcció.

Malgrat que, formalment, el llibre està editat com a àlbum, format que es caracteritza a priori per l’equilibri entre text i imatge, hi ha pàgines en què el text pren més importància, amb fragments més adients per a primers lectors. D’altra banda, tot i haver-hi un protagonista clar, el text es desenvolupa amb més detall quan descriu les situacions o el context general, sense perfilar en excés el personatge. Així, la idea s’expressa molt bé, si bé fa que mirem la Silke un xic en la distància i pot dificultar que el lector s’identifiqui amb ella.

Aquest distanciament també es percep en la narració visual, ja que la imatge acompanya un text ja prou descriptiu, però no afegeix informació rellevant que ens ajudi a empatitzar. En tot cas, cal tenir en compte que la proposta gràfica d’Araiz Mesanza és destacable i aposta per un codi plàstic personal, amb el risc que hi hagi aspectes que reforcin el to de la història però d’altres no tant.