El regal més bonic del món

Un dels temes rellevants de la LIJ dirigida als més menuts és la relació d’afecte i caliu entre mares, pares, fills i filles que, a la vegada, aprofita el mateix llibre com a objecte capaç de promoure un vincle de complicitat, en la mesura que és pensat perquè l’adult el llegeixi a l’infant en un clima d’intimitat. Seguint el bestseller Guess How Much I Love You de Sam McBratney i Anita Jeram, que es publicà als anys 90 (en català el publicà Kókinos, Endevina com t’estimo), trobem molts títols amb una construcció similar on els personatges solen ser animalons del bosc, s’articulen a través d’una estructura repetitiva pròpia de l’oralitat, creen una forta identificació amb els dos personatges protagonistes, i hi ha una demostració d’amor incondicional per part del personatge adult, que és la cúspide de la història i fa les delícies de l’infant. A principis dels 2000 podem recordar Siempre te querré, pequeñín (Timus Mas, 2005), i en els últims anys destaquen títols en la mateixa línia —encara que protagonitzats per humans— com ara Pregúntame (Océano Travesía, 2017), Digues Allò (Corimbo, 2021) o el divertidíssim i celebrat Mucho, Mucho (Ekaré, 2021).
La importància d’aquest tipus de relat en les primeres edats és indiscutible, i a més la construcció d’un espai de seguretat és, m’atreviria a dir, una de les funcions inherents a la literatura i l’etnopoètica en molts sentits —en aquests casos, però, no exempta del perill d’embafar la tendresa amb un excés d’almívar—.

Dins d’aquest marc, El regal més bonic del món no destaca per la seva originalitat ni textual ni plàstica. Un petit ratolí surt a cercar un regal per la seva mare, i després de tres intents fallits (una pinya que acaba espellofada, una rosella que perd els pètals i una ploma que s’endú el vent) troba el que sembla el regal més bonic del món: la lluna, que cull agafant un grapadet de molsa mullada amb el seu reflex. El final… ja us el podeu imaginar!
El text, escrit en primera persona i en temps passat, fa que la veu resulti un xic estranya; pel fet que la seva construcció ens recorda aspectes dels contes populars una tercera persona hauria resultat més natural, també perquè és l’adult qui llegeix en veu alta. Les il·lustracions d’Anastasia Wessex mostren escenaris plens de flors i insectes, fent ús de l’aquarel·la, la tinta i la ploma típiques per les característiques d’aquests relats. Les dobles pàgines se succeeixen sense grans canvis en la composició, més enllà d’una seqüència i de l’alternança entre pàgines a sang i d’altres on la mateixa taca de color conforma el marc. Quant a la maquetació, sorprèn la duplicació d’una de les pàgines finals estampades amb el motiu de les guardes.

Cada relectura, però, aconsegueix amansir la mirada i obrir-se a la sensibilitat i la delicadesa amb què Mireia Olivé ens condueix sense necessitat d’acrobàcies per un fil d’elements poètics. El lector agraeix la humilitat i el temps lent i senzill de la història, que bressola i ofereix recer amb imatges lluminoses que juguen amb molta traça amb la combinació de les tonalitats boscoses i la creació d’atmosferes, cosa que en conjunt fa que destaquin les virtuts de llibres com aquest, que, al marge de pretensions, preserven un espai conegut i afable, i ho fan amb destresa i cura. 

Àlbum i altres relats il·lustratsFantasia