Una cortina de cabells blaus

Aquesta novel·la està construïda a partir de dues trajectòries vitals paral·leles que en una primera aproximació, aparentment, no tenen res en comú: la de la Clara, adolescent marcada per una tragèdia familiar que canvia d’aires assistint a un nou institut, cosa que accentua el tancament en ella mateixa i sobretot en la lectura i l’escriptura, i la de l’Àlex, escriptor d’èxit inesperat i professor empàtic però un pèl desorientat en la seva pràctica docent i en la vida personal. El bloqueig davant de la pàgina en blanc, conseqüència del contrast entre el que voldria escriure i el que està obligat a escriure per contracte editorial, l’obsedirà i farà que la seva vida trontolli i toqui fons. Per contra, la Clara, acollida a l’institut per una particular colla d’inadaptats com ella, on destaca la bonica titular de la cortina de cabells blaus, aconseguirà amb el seu talent impressionar algú i acabarà publicant. I tot gràcies a la topada accidental amb l’escriptor/professor en hores baixes. Una novel·la que sona creïble i directa, amb personatges reconeixibles, que parla de resiliència, d’amor i de desamor, de redempció i del relleu generacional, plena de suggeriments culturals excel·lents (n’hem pres nota, fins i tot!). El fet que aquests darrers siguin tan explícits potser peca una mica de didactisme, i el mateix passa amb els fragments metaliteraris, els escrits pels personatges. Un altre detall que pot posar pals a les rodes als lectors és que la coincidència entre totes dues trames triga a arribar. Excel·lent el reflex de l’argot i la idiosincràsia de bona part dels adolescents, pendents, com tothom, de trobar un encaix dins d’un món hostil, millor encara si és en companyia, i de manera òptima si s’intueix a través de la cortina de cabells blaus de la persona estimada.