El rei que reia i no reia

Es tracta d’una paròdia de les rondalles tradicionals, d’aquelles en què cal trobar un remei per al rei mitjançant un concurs on es presenten diferents candidats i que acabarà guanyant la partida la persona més insospitada de tota la cua. Quin és el mal del rei? Doncs que sap riure fent «ha, ha», «he, he», «hi, hi», «ho, ho»… però no sap fer rialles amb la u: «hu, hu»! Intentaran posar-hi remei un bufó, un ballarí, un prestidigitador, etc., sota l’atenta vigilància de set ministres molt semblants als set gossos de Sa Majestat.

El text és molt ric i viu pel que fa el llenguatge. Però les frases són massa llargues per a un lector incipient, que, segons l’editor, seria el seu destinatari. Les il·lustracions presenten només alguns dels personatges de la història i pequen de planes i poc dinàmiques. La maquetació és polida i té l’atractiu de recuperar la tradició de les caplletres, però els pans de text són molt atapeïts. Hi ha un apèndix de deu pàgines titulat «Vocalulari» (sic) amb sentències pseudofilosòfiques, adreçat als pares i mares, que potser és la part més enginyosa de tot plegat, però el significat potser s’escapa de la comprensió dels destinataris menuts.

Francesc Bonanad, poeta i editor ocasional, dedica el llibre a la seva filla, un relat que deu guanyar molt quan es narra en veu alta i amb les gesticulacions i veuasses adients. Neus Caamaño és una il·lustradora que s’ho val, com ha demostrat en altres títols de la mateixa editorial, o a Akiara o a A Buen Paso, però aquí no s’hi deu haver trobat a gust. Al capdavall, els ingredients són bons, però el resultat final del llibre és esguerrat, desequilibrat… i sap greu que sigui així. Se n’hauria pogut treure un millor partit…