El silenci i la pedra.

Vallverdú ens trasllada de nou a l’antiga Grècia, concretament al context geogràfic de les Cíclades, a l’illa imaginària de Piranos, un terreny que l’autor ja ens féu visitar en una novel·la anterior: Els fugitius de Troia (La Galera, 1997).
Vallverdú és garantia de qualitat, com aquell bon vi on hom es refugia sabent del cert els gustos que li despertarà, però del qual tampoc no podem esperar descobrir noves sensacions. Cal, doncs, de la mà d’un príncep expulsat de petit pel seu oncle que li usurpa el tron, jutjar el llibre com una bona dosi d’entreteniment, de capítols ben tramats, de moments destrament dibuixats i reviure el món hel·lènic antic. Una obra de qualitat que, malauradament, per als qui tenim el cul pelat (Maragall dixit) ja no és nova, però de la qual un lector jove, amb ganes de descobrir món, noves sensacions i, en definitiva, trobar respostes, gaudirà de valent.