El somriure de la Natàlia

Heus aquí una història que barreja realisme i fantasia: la Natàlia ha perdut el somriure i el seu amic Vador intenta ajudar-la a recuperar-lo. L’inici té reminiscències d’Alícia al País de les Meravelles —els protagonistes s’endinsen en un dibuix, avancen per un passadís i hi troben éssers fantàstics que canvien d’aspecte—, però de seguida la narració reprèn el caire realista: Natàlia i Vador tornen a l’escola, el xaval es baralla amb altres nens, reuneix les amigues de la jove per muntar-li una festa d’aniversari… Un conjunt d’elements i ritmes narratius diversos que no acaben d’encaixar. La raó de la pèrdua del somriure de la nena és bastant artificiosa —la seva antiga casa serà enderrocada però, evidentment, n’hi construiran una de nova—: la feblesa d’aquest punt d’arrencada no hauria tingut excessiva importància si el desenvolupament hagués estat contundent i, sobretot, el to un altre; el problema principal del llibre és precisament aquesta pàtina ensucrada que el cobreix de principi a final i el converteix en una lectura difícil de digerir.
Malauradament, les il·lustracions no desentonen amb l’escassa qualitat de l’obra.