El vestit blanc

La petita protagonista d’aquesta història és la Sara, una nena que se sent princesa i que, com a tota bona princesa, li abelleix usar el pintallavis de la mare i també que li siguin concedits certs desitjos. Cal aclarir que aquests capricis no són difícils de satisfer: tant li pot venir de gust sortir a jugar amb la colla d’amics, com que l’àvia li faci un gran banquet, com lluir un vestit llarg d’un blanc radiant.

Descobrim, doncs, que aquest caràcter capritxós és una cortina de fum que no arriba a amagar una criatura enjogassada, curiosa, desinteressada i noble que troba plaer en les petites coses. Així, el gran banquet pot acabar sent qualsevol menja que l’àvia li posi a taula, una galeta a les seves mans és compartida entre tots els amics quan la gana comença a serrar els estómacs i els objectes més valuosos poden consistir en una xapa o un cordill.

Tots aquests valors van aflorant en el text gràcies al fil conductor de la història, que no és cap altre que el vestit blanc que la mare li confecciona. Amb aquesta peça de roba, la Sara fa tot allò que una criatura vol i ha de fer: amassar boles de fang, rodolar per un prat d’herba, menjar una sucosa magrana i eixugar-se les mans a la roba, reptar per terra a la recerca de petits tresors… I, és clar, l’immaculat vestit acaba sent el ric llenç on queden representades totes aquestes vivències, estampat amb el fang, els brins d’herba, les taques de fruita, les plomes…

De les il·lustracions en destaca el dinamisme, amb solucions de gran creativitat, com la del pendent d’herba que es metamorfosa en un drac, on la sensació de vertigen es veu reforçada amb la disposició del text, els enquadraments agosarats i l’ús coherent del color, ja sigui simultaniejant secundaris o combinant tonalitats.

Finalment, hem d’afegir que l’ús d’expressions tan vivaces i presents en el món dels més menuts com «fer sorra fina» o «fer la croqueta» de segur que aproximarà el text als lectors però, en canvi, l’explicitació de les virtuts abans esmentades en la veu de la protagonista li resta força.