L’Anita i el llebrer

Sembla que ha nascut un personatge amb vocació de perdurar en altres títols: és Anita, una xiqueta de huit anys filla d’una famosa escriptora obsedida a romandre en el top de les persones més influents any rere any i d’un científic que passa mesos a l’Antàrtida observant els pingüins i altres animals. La idea de construir una família amb uns progenitors que presten més atenció a la professió que als fills –si més no en aparença– serveix de punt de partida per a situar la protagonista, una nena solitària i independent –sempre en els límits d’allò raonable– que escriu un diari en una llibreta amb pany i clau que li ha regalat el pare: «Escriure cansa una mica», diu amb l’aire mig burlesc i divertit que regna en la narració.

En aquesta primera entrega, el lector coneix Llebrer, el gos que probablement es convertirà en còmplice inseparable en les aventures futures d’Anita. La història conta en primera persona la vida quotidiana de la xiqueta –la perruqueria on li arrissen els cabells, l’adopció de la mascota, les converses per Skype amb el pare, la publicació de la nova novel·la de la mare, els treballs de l’escola, etc.– i presenta els secundaris que l’envolten, com els amics o la secretària i assistenta personal de la mare; de sobte, en l’últim terç, l’argument fa un gir i es transforma en una altra cosa, una mena d’intriga breu que inclou el segrest de la nena i que es resol amb una certa precipitació. Maria Mercè Roca salva el llibre perquè, sobretot, hi preval un to fresc i humorístic, una tonalitat a què contribueixen també les il·lustracions d’Anna Baquero, senzilles, alegres i amb un aire manga en l’expressió dels ulls.