Els contes de la Pinya

Els contes de la Pinya és un llibre que va a remolc d’un exitós programa de televisió, emès amb el mateix nom en el marc del nou SX3, en què el presentador i comunicador Òscar Dalmau (Barcelona, 1974) s’asseu en una còmoda butaca i acompanyat de la seva gosseta Pinya narra un conte popular per a la canalla amb aquell to de veu que tant el caracteritza.

El llibre va desgranant contes tradicionals, com «Els tres porquets» o «Les set cabretes i el llop», al costat de contes d’autoria coneguda com «El soldadet de plom», «L’aneguet lleig» o «Pinotxo» —tots sota l’epígraf de «populars»—. Un codi QR al final del llibre permet dirigir-se al programa de televisió i visionar el conte narrat pel mateix Òscar Dalmau —el text del llibre i el relat de l’Òscar coincideixen gairebé fil per randa—, un complement perfecte perquè els pares no hagin de «perdre el temps» explicant-lo als seus plançons. 

Es comprèn la voluntat d’aprofitar, especialment per part de l’editorial, la tirada d’un programa d’èxit profusament publicitat a la televisió. Però el que no s’entén és que se sigui tan poc curós en l’edició i no es facin adaptacions diferents segons si el conte és en llibre o programa de tele. Per exemple, tots els textos tenen la mateixa longitud —8 pàgines del llibre, il·lustrades en més de dues terceres parts—, cosa que fa que es doni la mateixa longitud al Pinotxo o a l’aventura dels tres porquets, i obliga a unes adaptacions probablement derivades de la còpia directa o de mínims canvis respecte del guió original, que té limitat el temps d’emissió, cosa que engavanya cada narració. Aquesta manca d’adaptació al format llibre és una decisió molt poc respectuosa amb les diverses versions originals de Perrault, Andersen, Grimm o Collodi. 

També s’ha de destacar que els divuit contes han estat il·lustrats per diversos autors —un total d’onze—, cosa que dona al volum un cert desajustament de disseny per la diversitat d’estils. És així com trobar de costat Lluís Farré, Mercè Canals, Zuzanna Celej o Àfrica Fanlo ens fa reconèixer el magnífic moment de la il·lustració al nostre país, en general, però la mirada sobre l’obra és poc uniforme. Podríem pensar que la voluntat ha estat mostrar un catàleg dels millors il·lustradors del país, però alguns dels il·lustradors indubtablement no mereixerien estar en aquest recull, amb la qual cosa es demostra que la selecció s’ha fet amb un escàs criteri de qualitat. 

Així mateix, formalment, a la coberta apareix el nom destacat d’Òscar Dalmau, quan en els crèdits veiem que comparteix l’autoria amb Mar Virgili. Qui fa què? S’entén que el marxandatge té els seus vassallatges, però fins al punt d’eliminar un dels autors?

Està clar que s’ha aprofitat un programa d’èxit per fer-ne un llibre que de ben segur que tindrà molta tirada de vendes, però que també es podria haver treballat més i millor per aconseguir un resultat final més acurat, tant en el format i l’adequació al tipus de suport com pensant en el lector a qui va dirigit, a qui hauríem de tenir en compte en tot i per tot.