Els contes embolicats de Hans Christian Andersen

Imaginem que es vol celebrar el 150è aniversari d’un autor tan excepcional com Hans Christian Andersen. Imaginem que per fer-ho se’ns suggereix muntar una obra de teatre musical per a joves adolescents. Imaginem que hem llegit amb fervor les propostes dels binomis fantàstics del mestre Gianni Rodari. Doncs bé, si la imaginació no és sinó la suma de dues experiències, Jordi Folck s’ha posat a sumar característiques dels personatges dels contes d’Andersen, capgirant-les o capiculant-les a pleret. Així, a l’aneguet lleig li afegirà la cua de la Sireneta, a l’emperador que volia estrenar vestit li ha deixat la veu del rossinyol de l’emperador de la Xina, a la Polzeta l’ha fet créixer desmesuradament, etc. Però… però el cas és que potser cal tenir en compte que hi ha sumes que donen resultats positius i que n’hi ha que no. Perquè si bé el verb «imaginar» és la pedra de toc de tota l’obra, hauria de generar empatia per les peripècies dels personatges que ocupen l’escena.

En general, tota narrativa  es desenvolupa seguint una trama que tingui plantejament, nucli i desenllaç, i així ho fan els contes d’Andersen, però també les peces dramàtiques de Shakespeare, Molière, Folch i Torres o, més recentment, la paròdia d’El retaule del flautista (1968), de Jordi Teixidor, bastida també sobre la base d’un conte popular dels Grimm. Però aquesta obreta de Jordi Folck no segueix aquest esquema narratiu, avança a batzegades, planteja neguits que després no es resolen, fa insinuacions que no arriben a concretar-se, etc. Escrita mig en prosa, mig en vers (amb rima sovint molt forçada i alguna escadussera falta d’ortografia) per poder ser cantada, té dos protagonistes principals: Andersen i una noieta anomenada Clara Jensen que fa d’actriu. La resta de personatges (l’aneguet, la Polzeta…) poden ser veus en off, ombres o titelles. Però cap d’ells fa glatir el lector… cap d’ells és prou convincent per generar empatia. Potser si l’obra es posa en escena amb un esplèndid equip sonor i lumínic pot enlluernar, però després s’esfumarà, ja que el text, en si mateix, és anodí.

L’edició és acurada i s’acompanya d’unes bones il·lustracions que remeten als retallables fets pel mateix Andersen. Al capdavall hi ha les partitures compostes per Hävard Enstad expressament per a aquesta obra. I al llibre no hi manca la citació de la bibliografia consultada per fer-lo ni nombroses notes a peu de pàgina que hi remeten.

Caldria aplaudir que els autors catalans actuals publiquessin petites peces teatrals per ser llegides i interpretades per joves adolescents. Caldria aplaudir que aquestes peces permetessin conèixer millor l’obra dels grans autors universals de la LIJ com ho fou Hans Christian Andersen. Caldria felicitar la tasca de recerca que aquests escriptors contemporanis hagin dut a terme per tal d’assolir aquest objectiu… Però també caldria no imaginar tant i bastir més una obra teatral autènticament literària si s’ha de publicar (o autoeditar) en forma de llibre.

TeatreFantasia