Els Garcia i el mur

Els Garcia del títol són Lluc i Duna, dos xiquets veïns des de no fa gaire, i amics des de fa encara menys temps. La història, narrada en primera persona per la nena, comença pel final, quan els dos protagonistes ja mantenen una bona relació i juguen junts sovint: «Però no sempre ha sigut així», s’anuncia en la segona doble pàgina; d’aquesta manera es crea intriga sobre el passat d’aquesta peculiar parella. A partir d’aleshores, Duna recorda quan la família de Lluc es va instal·lar a la casa del costat, els intents d’aproximar-se al xiquet i com aquest es mostrava esquerp fins al punt de construir un mur de caixes de cartró que dividira els jardins dels dos habitatges. En part per casualitat i en part pel tarannà sociable i atrevit de Duna, les coses canvien de sobte i els infants esdevenen inseparables.

És un encert de l’autor, Jaume Copons, haver plantejat l’argument com un flashback, perquè això suscita la curiositat del lector: què va passar perquè Lluc, introvertit i malhumorat al principi, canvie i es mostre alegre i juganer amb Duna? Sorprèn, però, que aquest recurs no haja deixat rastre en la part gràfica del llibre, una lleugera variació cromàtica que diferencie present i passat o una línia subtil que emmarque les escenes que representen els records de la xiqueta o qualsevol altra estratègia visual que ajudara els primers lectors a percebre, també en les imatges, aquests canvis temporals; el fet que Òscar Julve haja optat per dibuixar els dos protagonistes sempre amb la mateixa roba tampoc no hi contribueix. Confesse que em va costar un poc adonar-me que, en la segona doble pàgina, justament quan s’anuncia la retrospectiva intrigant que vindrà, els setze nens que juguen eren en realitat Duna i Lluc en huit moments diferents però que es plasmen simultàniament. De fet, el millor de les il·lustracions no són, precisament, els personatges, sinó tots els detalls que es descobreixen, per exemple, en el dormitori desendreçat de la xiqueta o en les estampes –en pla picat– del jardí que envolta les cases.

Els Garcia i el mur és una obra que planteja, amb senzillesa, algunes arestes de l’amistat –«No hi ha amics: hi ha moments d’amistat», deia Jules Renard en el seu Diari– i el símbol del mur que cau entre els dos infants està ben trobat; ara, tal volta l’escena que tanca el llibre podria haver-se deixat sense paraules perquè les últimes línies de text només expliciten allò que la història ja ha contat. Potser el final podria haver sigut aquest «I a voltes no fem res de res» immediatament anterior que, juntament amb la il·lustració, suggereix com els amics poden sentir-se a gust, estirats i en silenci, pel simple fet d’estar junts.