Els grans no paren de xerrar!

Emma Hunsinger i Tillie Walden són dues reconegudes autores de còmic, amb obres destinades prioritàriament a un públic juvenil, que narren històries –sovint amb tints autobiogràfics–, on predomina la veu íntima de les protagonistes.

En aquest cas narren conjuntament i de manera fascinant un moment anodí de la vida d’una nena: la terrible espera mentre els adults xerren per poder anar a jugar. A Els grans no paren de xerrar!, descobrim el món interior desbordant de la protagonista a través d’un to d’exageració dramàtica molt divertit. L’expressivitat del personatge, amb ulls desorbitats i ganyotes que deixen veure una boca en procés de renovar dents, transmet intensament el desig d’arribar al parc i la tortura de la impaciència.

La nena és experta en el repte d’esperar perquè ho fa cada dia a la filera de l’escola, altres a la sala del dentista o durant el trajecte en cotxe fins a casa de l’àvia. Domina tot un catàleg d’estratègies combatives com col·locar-se els mitjons, mossegar-se les ungles o comptar. Però l’espera més avorrida és sempre per culpa de la conversa dels grans. De fet, les bafarades de la xerrada veïnal ocupen un gran espai a les pàgines com a soroll de fons que -tot i que sigui llegible-, funcionen com a recurs de xivarri insubstancial. Les escenes progressivament arriben a atapeir-se d’estímuls, amb un cert caos entre textos i il·lustracions, i es genera un ritme visual de muntanya russa corresponent al diàleg intern de la nena. El moment àlgid arriba quan aconsegueix evadir-se de la «tràgica» realitat amb la seva ficció. De sobte, en el clímax d’aquesta fantasia resilient se sent: «Què, cap al parc?» Despentinada per la seva força imaginativa, torna al pla de la realitat.

Empatitzar amb aquesta història resulta molt fàcil perquè a la vida és inevitable avorrir-se. Fer ús de l’humor i d’una imaginació explosiva pot ser una molt bona solució per travessar el malestar que pot provocar l’avorriment.