Els que caminen pel foc

Pau Joan Hernández (Barcelona, 1967) va sortir a la palestra de la literatura juvenil molt aviat. Amb només divuit anys va publicar Tot et serà pres (Empúries, 1986) i SOS a sis mil metres (La Galera, 1986), amb les quals, especialment amb la primera, la seva obra va convertir-se en lectura obligada a molts instituts de Catalunya. Des d’aleshores ha publicat més d’una vintena de llibres i ha traduït més de 140 títols del gallec, basc i castellà.

A Els que caminen pel foc l’autor ens trasllada al petit poble de Berlanga de Duero, on l’Eric, fugint de problemes familiars, va a passar l’estiu. Allà trobarà la Lia i en Salva, amb qui compartirà molts bons moments fins que, cansats de rutines, decideixen investigar els fonaments del castell del poble. A partir d’aquest moment l’aventura s’accelera i els tres amics es veuen submergits en el món de la descoberta tot superant, un darrere l’altre, les pors mercès a una amistat i confiança a prova de bombes.

Pau Joan Hernàndez ens ofereix una novel·la amb un bon ritme intern, amb personatges ben caracteritzats que, necessitats de l’ajut d’altri, entre tots afronten i superen els entrebancs del camí. Tot i això, potser és que ens té mal acostumats, però de Pau Joan Hernàndez jo sempre n’espero més. Vaig gaudir molt i molt amb L’ombra del Stuka (Empúries, 1998), i des d’aleshores he esperat i exigit que l’autor ens torni a oferir una novel·la a l’altura d’aquella. És per això que a Pau Joan Hernàndez li he de demanar més, ja que conec el seu bon ofici. I és per això que aquesta novel·la, malgrat tenir tots els elements necessaris i perfectament col·locats, no passarà per ser un referent de la seva trajectòria. Ja sabem que ningú ha aconseguit fer sempre novel·les excel·lents, però en la nostra mà està exigir-les.