Em dic Saül i sóc un noi normal

Em dic Saül i sóc un noi normal és la declaració de principis que fa el protagonista. Té clar que és gai, i amb tota naturalitat ho fa saber als pares, als companys de classe, als amics, a l’avi… Les reaccions que això provoca són diverses, des de l’acceptació incondicional del seu avi fins al malestar de la mare, que no dubta a fer-lo anar a una psicòloga, amiga de tota la vida.

L’objectiu de la història és mostrar-nos que, en moltes ocasions, els problemes d’acceptació vénen de part de l’entorn i no de part dels protagonistes, que ja saben qui són i com són. En Saül rebrà tota mena de respostes i veurà i viurà actituds diferents, algunes ben esperades i d’altres que el sorprendran. La conclusió és que, passat el moment de desconcert o de sorpresa, tot torna a lloc i la vida es normalitza.

Som davant d’una novel·la ben escrita, ben estructurada i ben portada, que llisca amb suavitat, amb molta suavitat, amb massa suavitat. No hi ha conflicte, no hi ha veritable conflicte, no hi ha novel·la. Pots arribar a pensar que s’acosta a un manual de bones maneres per explicar i acceptar realitats. L’autor, reconegut per la seva tasca d’actor, director i autor teatral, ha creat uns personatges que hem vist i sentit molt poc, que han fet el servei que se’ls demanava: una panoràmica de reaccions davant d’una manifestació sincera. Sense soroll, sense estridències, sense energia…