En Yu i en Kei tornen al Japó.

El millor que té el llibre de Ko Tazawa no és el contrast entre dues cultures, la catalana i la japonesa, vistes a través dels ulls d’un xiquet de nou anys que ha passat dos anys i mig a Barcelona i ara torna al Japó, ni la descripció de les diferències més cridaneres entre l’una i l’altra. Tampoc la senzillesa d’estructura —el temps és lineal, la història avança a mesura que passa el curs escolar— o la veu narradora, ingènua, tendra i entremaliada. El millor d’aquest relat són els personatges, xiquets i xiquetes, tots diferents, cadascú amb la seua personalitat pròpia i distinta, les seues mancances i les seues habilitats. Són japonesos, sí, però bé podrien ser de qualsevol altre lloc, perquè els seus problemes i desitjos són universals, sense deixar d’estar condicionats pel seu origen. Ningú no és perfecte, alguns fins i tot tenen defectes i problemes bastant greus —com l’afició a les armes de Nakata— però així i tot representen part de la complexitat del món.