Esperant l’albada

Un grup d’animals salvatges fa temps que troba a faltar la llum del sol. S’endinsen cada cop més en el bosc, i creix la colla, camí on intueixen que deu estar l’albada perduda. El clímax de la història arriba quan es topen amb les pistes d’un incendi i els personatges travessen la negror per mirar-nos de front des de l’espai refulgent del desastre. Després fugen, fins que la pluja ho calma tot i ressorgeix a poc a poc la llar.

Fabiola Anchorena es llueix amb la seva primera obra com a autora integral amb una barreja preciosa entre tècniques analògiques i digitals que destaca per la riquesa de textures i la intensitat dels contrastos. El text breu, ben fragmentat a cada doble pàgina, i el format apaïsat del llibre afavoreixen el ritme de la narració visual i donen un caràcter més cinematogràfic a la lectura. El color és el fil conductor de la història, gairebé el protagonista, comença amb la foscor de les cobertes i les primeres pàgines per travessar un taronja candent que es calma amb la pluja suau que porta la claror final. Els seus animals, amb una expressió minimalista (ulls que són puntets i boques que són línies), aconsegueixen transmetre una innocència curiosa que commou.

L’aventura es tanca fàcilment i després, a les guardes finals ja lluminoses, l’autora ens explica amb detall informatiu la inspiració del projecte: una idea que va néixer per l’impacte que li van generar els incendis del 2019 a l’Amazònia. Aquest Premi Internacional de Compostela 2022 s’alça com a veu de protesta amb un tema que, malauradament, no deixem de patir a cada racó del planeta. Una història senzilla que explicada amb aquesta delicada estratègia fílmica pot remoure consciències sensibles.