Hi havia una forma

En un país de línies rectes i angles punxeguts, governat per una monarquia absolutista, rígida i despòtica, hi va néixer una princesa anomenada Triangle. La desitjada hereva era una nena formalment perfecta, talentosa i alegre. Triangle era un bri d’esperança, ja que, a diferència dels seus germans, amb formes inacceptables, encaixava a la perfecció amb les exigències morfològiques reials. Però ja se sap que aquest tipus de princeses han d’escollir sovint entre la perpetuïtat de la voluntat dinàstica o la llibertat i l’exili lluny del reialme.

Hi havia una forma és un llibre pastitx que reprèn l’estructura del conte de fades, amb un relat més o menys tradicional, i el barreja amb alguns codis del còmic i de l’àlbum il·lustrat. L’obra va néixer per encàrrec i per episodis a la revista Maison Georges, i no va ser fins set anys després que Simon Montel (Gazhole) i Marie-Laure Cruschi (Cruschiform) van decidir transformar-la en llibre. Cruschiform és una artista parisenca de renom, coneguda per haver guanyat el 2017 la Palleta d’Or del Saló de Montreuil amb l’obra Colorama.

El més rellevant d’aquesta peça és la representació literària d’escenaris i de personatges a través de formes geomètriques. La idea de reproduir l’univers ficcional d’aquesta manera no és nova. Ara bé, ni Leo Leonni és el primer que ho va fer, ni el llibre que teniu entre les mans serà el darrer. Aquesta tradició s’inicia amb les avantguardes i la Bauhaus, i amb artistes que han perpetuat aquesta transmissió, com Paul Renner, Dieter Roth, Sigríður Björnsdóttir, Paul Rand, i més endavant Leo Lionni, Warja Lavater o el contemporani Paul Cox. De fet, en aquest darrer artista s’inspiren, probablement, moltes de les il·lustracions del llibre. Tots els personatges de Cruschiform tenen un color i una forma específics, i s’acompanyen amb petites dosis d’humor del relat de Gazhole. Ambdós creadors juguen i dialoguen a través del text, les imatges i el suport. És al final on veurem la transformació de la protagonista i l’impacte del seu jo en els espais. Un bravo a la traducció de Teresa Duran, que sap mantenir l’humor i l’enginy dels mots de la versió original. L’únic petit bemoll es troba en l’epíleg final, que conté algun paràgraf agramatical, i on potser hi manquen més informacions contextuals.