I et despertes mentre les papallones filen

Rosabella, somiadora, imaginativa, es desperta en un lloc que li és desconegut. Desconcertada, alça la mirada i descobreix que un corb l’espera i que la guiarà per emprendre un camí a través d’un paisatge oníric, de claus i obstacles carregats de simbologia.

Amb un registre volgudament «poètic» –per l’artificiositat que el caracteritza, perquè a vegades resulta poc planer–, l’autora beu d’històries de tradició europea (com la Caputxeta Vermella) o oriental (la carpa que es converteix en drac), éssers de vegades màgics que li permeten donar vida a l’aventura de la protagonista. D’alguna manera, es té la sensació que no hi ha relat, o que frega l’absurd; els somnis ho tenen, això. Perquè, en realitat, tenint en compte que darrere els contes hi sol haver un missatge –més o menys concret–, o senzillament ens expliquen alguna cosa que ens atrau i ens captiva, en aquest cas sembla que et trobis en una nebulosa.

La imatge, en sintonia amb el text, és el toc de color; d’això es tracta. Un treball d’aquarel·la i llapis generós quant a la gamma cromàtica i de pàgines elaborades amb ofici i certa gràcia. Llàstima que hi falti un punt més personal, el que et fa destacar en aquest mar d’il·lustradors que ens envolta.